El capitalisme i la corrosió del caràcter

La corrosión del carácter by Richard Sennett
My rating: 5 of 5 stars

Un llibre extraordinari per la reflexió sobre l´impacte del capitalisme flexible sobre el caràcter. El caràcter (=el valor ètic q atribuïm a les nostres relacions, Horaci) va més enllà de la personalitat (=desitjos i sentiments interns).

El major tabú del capitalisme actual és la por a fracassar. Fracassar vol dir NO PODER ESTRUCTURAR UNA VIDA PERSONAL COHERENT, NO PODER REALITZAR ALLÒ PRECIÓS QUE DUIM DINS, NO SABER VIURE, SINÓ JUST EXISTIR. A la societat actual, les persones afronten el fracàs seguint aquest procés:

1. El motiu del meu fracàs és que els altres han comès una injustícia. Van en contra meva. La culpa és dels altres.
2. El motiu del meu fracàs és que s´obrin les portes als immigrants, als diferents. La culpa és de la forma com la democràcia premia als fracassats.
3. El motiu del meu fracàs és que jo no vaig entendre el que passava i no vaig saber donar la resposta adequada.

Arribar a la 3ª resposta, la més elaborada, només és possible si hi ha vincles entre les persones (=un sentit de comunitat no superficial). Però el capitalisme provoca la corrossió del caràcter, o sigui una vida fragmentada on és difícil tenir temps per conversacions profundes i relacions estables, una vida que duu a evadir-se (drogues, consumir, anar de festa, viure el present) per no afrontar la por a fracassar.

El neoliberalisme que va començar als EUA i ara s´extén a Alemanya (economies renanes) es sosté sobre la por al dèbil, al fracassat, al que no pot. Sobre la indiferència i la desconfiança davant el diferent. Defensa un jo fort i independent, que no necessita els altres. Proposa la destrucció de l´Estat del Benestar perquè veu el dèbil com un paràsit social.  Que els més forts guanyin. Desprecia els treballadors q no tenen iniciativa, que necessiten que els hi diguin què han de fer. No tenen en compte les paraules de John Bowlby: una persona sanament independent és capaç de demanar ajuda i depenir dels altres quan fa falta i de saber en qui confiar.

Sennett cita a Lévinas:
la fidelitat a un mateix suposa ser responsable amb altres.  

Aquesta visió impedeix construir el caràcter, perquè dificulta reconèixer les pròpies debilitats. Quan un sent vergonya de necessitar els altres, de ser dependent, torna desconfiat. Es destrueixen els vincles socials. Bauman: por al compromís.

Així idò, com construir el caràcter, com afrontar la por a fracassar, la precarietat laboral, la falta de futur? No a través del comunitarisme (que proposa que s´uneixin els que tenen les mateixes conviccions) sinó a través de vertaderes comunitats on no es fugi del conflicte i les visions diferents (Amy Gutmann, Dennis Thompson= el desacord uneix més a la gent q la declaració de ppis correctes), on es pugui parlar del fracàs sense culpa ni vergonya, on uns puguin depenir dels altres, on hi hagi vincles de confiança. Negociar les diferències més que cooperar superficialment a través del teball en equip. No reprimir les discrepàncies.

  Una societat on no hi ha una narrativa compartida de les dificultats i el fracàs és una societat sense somnis. En una societat així, les preguntes que construeixen el caràcter (Qui em necessita? A qui necessit?) no tenen resposta.  El capitalisme ha perdut el control dels somnis i sentiments dels de baix. Avui són molts més els ferits qu els que criden. Si hi ha un canvi, el canvi vindrà de petites comunitats on les persones parlaran per necessitat interior més que a través d´alçaments de masses.

PAUL RICOEUR= Justament perquè algú depèn de mi, som responsable de la meva acció davant l´altre.
GADAMER= El jo que som no es posseeix a sí mateix. El jo succeeix.

Va escriure el llibre fa 14 anys.

View all my reviews

Gent que no s´atreveix a ser feliç

Del llibre del filòsof Manuel Cruz (catedràtic de filosofia contemporània de la Universitat de Barcelona) m´han agradat tres idees. Primer, les que responen a:

A) PER QUÈ AVUI EN DIA ALS JOVES (els seus alumnes d´universitat) ELS COSTA ENAMORAR-SE?
B) Per què al mateix temps ha augmentat la vulnerabilitat mental? (les malalties mentals) i  el consum de drogues?

Segon, les històries d´amor de filòsofs coneguts, on es constata que tenir coneixements no té res a veure amb tenir saviesa de viure, ni d´enfora. Sartre i Simone de Beauvoir, que van posar la seva imatge pública per damunt de l'amor. Heidegger, que se´n va aprofitar de la posició de Hannah Arendt per fer-se perdonar el seu filonazisme...

Tercer, la reivindicació de l´equilibri entre  Apol·lo (la nostra individuació, la raó, el nord, el seny) i Dionisos (la dissolució, la festa, el carpe diem) a partir de Nietzsche (pàg 222) quan diu que totes les històries d´amor tenen un inici dionisíac que esdevé apol·lini des del moment en què la passió es posa sobre algú i cream una visió, una imatge interior d´aquella persona. Aquesta diferència entre allò que l´altre és realment i el mapa idealitzat  que l´enamorat crea és l´origen de les tensions amoroses posteriors, un origen que es resol amb la disposició d ´estimar l´altre en la seva complexitat. Aquesta capacitat d´estimar assumint les ombres de l´altre és l´indici més polit de l´avanç de la nostra civilització, un avanç que ara està en crisi. Qui és el valent avui que s´arrisca, que s´atreveix a ser feliç? No és cert que avui l´amor té molts obstacles com ja va dir Bauman fa uns anys?

La part fluixa és l´estil. Hi sobren paraules. Parla millor del que escriu, però més enllà d'açò, val la pena llegir-lo! El capítol final és extraordinari i mereixeria un llibre apart només per ell.

Quan deixaran d´emprar els fillets?

M´indigna  la manera com els anuncis empren els fillets per vendre més, com si les mares/pares fossin botxets. Creuen que som beneits? com diu Antonio Garrido,  o aprofiten que alguns creuen que els fillets tenen millor criteri que ells  hora de comprar? Què justifica difondre conductes imbècils? Els beneficis? Quan seran importants els fillets?

D´això tracta aquest llibre, del que Chris Kennedy n´ha fet un resum.  Childhood Under Siege de  Joel Bakan, guionista  de The Corporation, explica cóm l´objectiu de les grans corporacions són els infants. A una societat sotmesa al mercat,  els fillets són les primeres víctimes.

En cinc grans àrees: audiovisuals, farmacèutiques (amb l´augment dels medicaments per als fillets hiperactius, la tristesa, l´ansietat....), químiques, treball infantil i educació.

En relació als mitjans audiovisuals cita especialment la web Addicting Games, de
Nickelodeon, una de les majors fonts de jocs online. Bakan diu:
La major part de les webs de jocs ofereixen continguts emocionants interactius. Els jugadors poden jugar amb altres i controlar escenes virtuals de brutalitat i assassinats com si estiguessin mirant passivament actors o dibuixos animats de la tele. 

Explica l´impacte de jocs com Grand Theft Auto, Halo o  Call of Duty.  També analitza  Neopets i Webkinz dirigits als nens petits (des d´infantil fins a primaria) dels que diu que tenen èxit perquè manipulen els intensos sentiments infantils per les mascotes virtuals emprant tàctiques de casino. Què  tenen en comú aquests jocs?. L´addicció.

Conta que quan li van demanar a Stuart Shanker  quin era el consell principal que havíem de donar als pares va dir: ajudeu-los a lliurar-se de la televisió i els jocs addictius.  

Al següent vídeo, l´autor explica les idees principals del llibre. Des de 30 anys ençà, permetem que les multinacionals manipulin sofisticadament les emocions dels infants per fer negoci. Com a pares cada cop és més difícil lluitar contra la força que tenen.

El llibre no fa més que confirmar allò que havia afirmat Bauman fa 6 anys a Vida líquida: La sociedad de consumidores centra su reprocesado de la infancia en la gestión de los espíritus (...) La gran novedad es la conquista y la reorganización del alma.... Nada más aprenden a leer, se instala en los niños una dependencia de las tiendas. Bombardeados sobre lo mucho que necesitan tales productos para ser las personas que hay que ser, los niños se sienten inadecuados, deficientes y de inferior calidad si no responden con rapidez a la llamada. Aparece la necesidad de ocultar o reparar defectos corporales o faciales (...) Las revistas de mayor tirada para adolescentes ofrecen regalos de rímel exhuberante o spray bronceador. 

És suficient la força de la família per combatre la pressió social? N´hi ha prou amb el que pugui fer l´escola? Tots sabem que no, però en aquests moments el desconcert de tants fronts contra els que lluitar, la complexitat social i la precarietat de les associacions de mestres o educadors no deixa entreveure un camí a seguir, un nord prou clar que pugui mobilitzar la gent per un canvi social profund. S´està covant alguna cosa nova o vivim el lent final d´una era?. Algú ho sap?.

Articles relacionats: 
- Investigació sobre el mercat infantil a Catalunya. Les empreses no s´amaguen de res.

- Zigmunt Bauman, El ciutadà consumidor.

Les revoltes de Londres vistes per Zygmunt Bauman

Resum de l´article de Zygmunt Bauman. The London Riots. On consumerism coming to roost. 

Totes les varietats de desigualtat social provenen de la divisió entre els que tenen i els que no tenen (Cervantes). 

Les desigualtats romanen però fa dos segles les revoltes eren per pa (desitjar quelcom), i ara són per  objectes de desig múltiples i variats (per ressentiment, humiliació). Són com a camps minats, plens d´explosius que un no pot saber quan o amb quina intensitat explotaran. 

Ara tots som consumidors. Consumir és la mesura de l´èxit social i el remei als mals socials. Som instigats a anar a les botigues com si fossin farmàcies plenes de drogues que curen o mitiguen malalties i afliccions. Comprar té una dimensió escatològica. Els supermercats són els nostres temples, les llistes de compra els nostres breviaris, i les passetjades als centres comercials les nostres peregrinacions.

Compram seguint l´impuls de tenir noves possessions que prest han de ser substituïdes per altres de noves i més atractives. Jo compro, llavors jo som. Comprar o no comprar, aquesta és la qüestió.

Per als consumidors defectusos (incomplets), no comprar és el símbol d´una vida no realitzada, sense entitat. Suposa no només l´absència de plaer, sinó l´absència de dignitat humana. De sentit de la vida. 

D´humanitat i auto-respecte i respecte als altres.

Els supermercats  són temples d´adoració per als membres de la congregació. Els desterrats de l´Església dels Consumidors són a les fronteres de l´exili protegides amb barreres, càmeres de seguretat i guàrdies. Aquestes ciutadelles armades i vigilades romanen entre noltros com un record de la misèria dels humiliats  i el seu poc valor. Desafiant-los amb la seva arrogant inaccessibilitat semblen cridar: atreveix-te!.... però atreveix-te a què?

Per aprofundir veure el resum del pensament de Bauman sobre el ciutadà consumidor:
Els desitjos només es mantenen si estan sempre insatisfets. 

Una interpretació més complexa de les revoltes de Londres. Pot l´educació combatre la desigualtat ?(1).  
 
Ni pobresa ni racisme, sino falta de cohesió moral.  El País, 20/8/11

La individualització dificultarà la cohesió social?

És inevitable el procés d´invidualització de les societats líquides? La indivualització dificultarà la cohesió social o servirà perquè les persones puguin desplegar-se= individuar-se?

En el següent gràfic he fet un resum sobre la resposta que diferents autors han donat a les preguntes anteriors.

• Beck, U., Beck, E., La individualización. El individualismo institucionalizado y sus consecuencias sociales y políticas, Barcelona,  Paidós, 2002. Un capítol.
• Bauman, Z, prefaci.
• Lasch, pròleg.

El prefaci de Bauman, resumit:
Zygmunt Bauman

Beck+Bauman+Lash

Sabran escoltar?

Vivim un món nou. Les organitzacions verticals no tenen futur, siguin escoles, partits, empreses o esglésies... només els que sabran escoltar aguantaran l´envestida. Els que sabran callar i mirar. Els que sabran que no ho poden saber tot. 


 Ja no són viables els discursos de: NOLTROS tenim el remei, NOLTROS VEIM EL CAMÍ, noltros els bons-voltros els dolents. 


Només els que sabran trobar la manera  de tenir els ulls oberts en la nit per recollir totes les veus, atents als signes del temps, podran navegar en la incertesa. 

Orfes digitals i educació líquida

Avui en Jordi Guim ha publicat un post (Huérfanos digitales) on planteja dubtes interessants (qui educa i què educa als nostres alumnes?, quina força tenim front el món digital on viuen ells? ).

M´ha recordat aquell escrit de Morin (1999), Los 7 saberes necesarios para la educación del futuro, on denuncia que els sistemes educatius occidentals, en mans de tècnics experts, es sostenen sobre un paradigma analític que no permet afrontar la complexitat i la incertesa. Un sistema educatiu pensat al marge del sistema social, del poder de l´educació informal i no formal, en una societat oberta com la nostra, està abocat al fracàs.

Diu que només un apropament complexe i interdisciplinari permetrà afrontar els reptes actuals.

Al mateix temps, les estructures de poder actuals (útils per un món vertical que ha mort) però també les organitzacions (escoles, partits, església) no acaben de trobar el camí per transformar allò que és essencial. Ens perdem al bosc, mirant els arbres (Mirant les fulles dels arbres, diu Nicholass Carr al darrer llibre).  Per què?.

Avui a El País, en Rafael Argullol dóna una resposta molt interessant, en la línia de Bauman: han caigut els grans relats que permetien fer lectures més complexes.  Lectures ètiques, lectures on la prioritat és el bé de l´altre.