El capitalisme i la corrosió del caràcter

La corrosión del carácter by Richard Sennett
My rating: 5 of 5 stars

Un llibre extraordinari per la reflexió sobre l´impacte del capitalisme flexible sobre el caràcter. El caràcter (=el valor ètic q atribuïm a les nostres relacions, Horaci) va més enllà de la personalitat (=desitjos i sentiments interns).

El major tabú del capitalisme actual és la por a fracassar. Fracassar vol dir NO PODER ESTRUCTURAR UNA VIDA PERSONAL COHERENT, NO PODER REALITZAR ALLÒ PRECIÓS QUE DUIM DINS, NO SABER VIURE, SINÓ JUST EXISTIR. A la societat actual, les persones afronten el fracàs seguint aquest procés:

1. El motiu del meu fracàs és que els altres han comès una injustícia. Van en contra meva. La culpa és dels altres.
2. El motiu del meu fracàs és que s´obrin les portes als immigrants, als diferents. La culpa és de la forma com la democràcia premia als fracassats.
3. El motiu del meu fracàs és que jo no vaig entendre el que passava i no vaig saber donar la resposta adequada.

Arribar a la 3ª resposta, la més elaborada, només és possible si hi ha vincles entre les persones (=un sentit de comunitat no superficial). Però el capitalisme provoca la corrossió del caràcter, o sigui una vida fragmentada on és difícil tenir temps per conversacions profundes i relacions estables, una vida que duu a evadir-se (drogues, consumir, anar de festa, viure el present) per no afrontar la por a fracassar.

El neoliberalisme que va començar als EUA i ara s´extén a Alemanya (economies renanes) es sosté sobre la por al dèbil, al fracassat, al que no pot. Sobre la indiferència i la desconfiança davant el diferent. Defensa un jo fort i independent, que no necessita els altres. Proposa la destrucció de l´Estat del Benestar perquè veu el dèbil com un paràsit social.  Que els més forts guanyin. Desprecia els treballadors q no tenen iniciativa, que necessiten que els hi diguin què han de fer. No tenen en compte les paraules de John Bowlby: una persona sanament independent és capaç de demanar ajuda i depenir dels altres quan fa falta i de saber en qui confiar.

Sennett cita a Lévinas:
la fidelitat a un mateix suposa ser responsable amb altres.  

Aquesta visió impedeix construir el caràcter, perquè dificulta reconèixer les pròpies debilitats. Quan un sent vergonya de necessitar els altres, de ser dependent, torna desconfiat. Es destrueixen els vincles socials. Bauman: por al compromís.

Així idò, com construir el caràcter, com afrontar la por a fracassar, la precarietat laboral, la falta de futur? No a través del comunitarisme (que proposa que s´uneixin els que tenen les mateixes conviccions) sinó a través de vertaderes comunitats on no es fugi del conflicte i les visions diferents (Amy Gutmann, Dennis Thompson= el desacord uneix més a la gent q la declaració de ppis correctes), on es pugui parlar del fracàs sense culpa ni vergonya, on uns puguin depenir dels altres, on hi hagi vincles de confiança. Negociar les diferències més que cooperar superficialment a través del teball en equip. No reprimir les discrepàncies.

  Una societat on no hi ha una narrativa compartida de les dificultats i el fracàs és una societat sense somnis. En una societat així, les preguntes que construeixen el caràcter (Qui em necessita? A qui necessit?) no tenen resposta.  El capitalisme ha perdut el control dels somnis i sentiments dels de baix. Avui són molts més els ferits qu els que criden. Si hi ha un canvi, el canvi vindrà de petites comunitats on les persones parlaran per necessitat interior més que a través d´alçaments de masses.

PAUL RICOEUR= Justament perquè algú depèn de mi, som responsable de la meva acció davant l´altre.
GADAMER= El jo que som no es posseeix a sí mateix. El jo succeeix.

Va escriure el llibre fa 14 anys.

View all my reviews

El segle XXI està marcat per múltiples fractures

Aquest enllaç us durà a un quadern de 30 pàgines en format pdf escrit pel jesuïta Joan Carrera i Carrera, metge, doctor en Teologia i professor d'ESADE titolat Identitats per al segle XXI i publicat l'estiu de 2007. La seva lectura és altament recomanable, encara que no el llegiu sencer. L´esquema de la dreta és un resum del mateix. Per veure´l gran hi heu de clicar damunt.

El trobareu a: http://www.fespinal.com/html/cat/cijnovcat.php

També el podeu llegir en castellà si feis clic a www.fespinal.com

L´addicció al consum duu a l'individualisme

Al següent enllaç hi trobareu un article d'opinió de Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de BCN publicat el 11/10/2007. Ve a dir que a la societat actual han augmentat les addiccions de tot tipus (a la feina, a les drogues, a les relacions, a l'estètica) degut a la necessitat de compensar unas vidas cada vez más cutres, anodinas e indefierenciadas. Tots volem ser diferents i tots feim el mateix. Proposa com a solució rompre l'individualisme, el privatisme aïllacionista i recordar que esteim lligats els uns als altres.

www.elpais.com/articulo/cataluna/Consumismo/adictivo/elpepuespcat/20071011elpcat_8/Tes

Comunitarisme i participació política

En la línia comunitarista, s´hi trobarien els que proposen actuar però només a l´àmbit local. No creuen en les accions globals perquè diuen que és absurd cercar trets comuns a la humanitat (cada cultura és diferent).

Diuen que estaria bé que la humanitat pogués dialogar però a la pràctica la història ha demostrat que no és possible, perquè els éssers humans són tan diversos entre sí que mai es podran posar d´acord amb la sola ajuda de la raó i manco si és sobre la qüestió de quina és la millor vida (1) .

Afirmacions com: “Tot depèn, els que és bo per ells no ho és per noltros, tot és relatiu” pertanyen a aquesta forma de pensar que pot conduïr a la tolerància amb les altres cultures –la multiculturalitat postmoderna- però mai al diàleg –la interculturalitat- (2) . Dins aquesta línia hi trobam els neoromàntics que idealitzen la vida dels pobles pre-moderns (comunitats indígenes Amazòniques o d´altres llocs) (3) .

(1) Hernández, José Mª, próleg al llibre de Pagden, op.cit.
(2) Cortina, A. Ética mínima: El escepticismo o relativismo, tan aristócratas e ingeniosos aparentemente, resultan insostenibles en la vida cotidiana, porque nadie puede actuar creyendo que el asesinato o la tortura dependen de las diferentes culturas. Llevados al extremo son las típicas posiciones de salón, abstractas, construídas a espaldas de la vida.
(3) Padgen, A., op.cit. Durant tot el segle XIX, hi va haver una discussió entre els que defensaven la imatge del bon salvatge dels Mars del Sud (Rousseau) i els ilustrats que alertaven contra el perill d´aquests relats “perquè neguen que la persona només pot donar valor a la seva vida a través de l´acció (Kant)”.