Tres perspectives.

Un dels fenòmens característics de la modernitat líquida és la pluralitat de camins, valors i estils de vida. Ningú sap si el món que ara neix serà més humà que els anteriors. El que sí sabem és hi ha diverses formes de situar-se davant la injustícia, i que està a la nostra mà elegir-ne una. Davant aquesta pluralitat, s’hi situen tres posicions. Elegeix la teva!!!!!

Padgen (La ilustración y sus enemigos, Península, 2002) les resumeix en tres. Amb quina ens sentim més identificats? Quina pot contribuir a crear un món més intercultural?:

1. El comunitarisme i el fonamentalisme. El futur és fosc.
2. El relativisme (neo-romanticisme, new-age, creences màgiques. No se sap.
3. La il·lustració. El futur està en les nostres mans.

La manera com els educadors/es feim la nostra feina depèn de la nostra forma de pensar, i aquesta està relacionada amb la societat. És important destriar quines de les nostres conviccions són pròpies –i per tant treballades, reflexionades, elegides- i quines provenen de la societat –i per tant, subconscients i no lliures-.
És necessari explicitar-les perquè tant si són elegides com subconscients determinen la nostra feina i la nostra il·lusió. Pentura algunes de les nostres conviccions provenen del món postmodern on ens hem educat (hedonisme, escepticisme) i altres del món dels nostres pares (el modern: calvinisme, la defensa de la feina i l´esforç)....

Quines conviccions poden ajudar als joves a situar-se millor dins el món nou? És possible ajudar als joves en la seva maduració personal i en la seva inserció en un món nou mantenint les conviccions i les formes de fer feina d´un món que està morint?.

• El comunitarisme. El futur és fosc i incert, per tant és necessari que les comunitats culturals on creixen els joves transmetin uns valors clars i cohesionats, normalment uns valors culturals determinats per la religió. En posicions extremes, el comunitarisme deriva en fonamentalisme. El fonamentalisme proposa que totes les eleccions que fa una persona al llarg de la vida derivin d’una doctrina o fonaments que provenen d’un llibre sagrat, sigui l Àlcorà o la Bíblia. (...) Este tipo de libertad produce la angustia de la posibilidad, que empuja a mucha gente, como reacción, a buscar identidades monolíticas, religiosas políticas o nacionales. Es lo que Fromm llamó miedo a la libertad. Sufren la misma inquietud que hizo a una niña preguntar lastimosamente a su maestro: “¿Entonces hoy también tenemos que hacer lo que queramos?”. Nunca se ha exigido tanto al individuo como ahora. Al poseer más libertad, al estar obligado a inventar su vida sin manual de instrucciones, tendrá que estar decidiendo continuamente. Por eso resulta tan urgente que nuestros niños aprendan a vivir esa autonomía, llena de posibilidades y de riesgos (1). Amb la modernitat líquida i l’augment de les migracions han aparegut dues corrents:
  

a. El fonamentalisme islàmic
b. El fonamentalisme cristià, promogut per l’Administració de George W. Bush, que defensa la revisió del darwinisme, la justificació teològica de l’acció política i el retorn al puritanisme en les relacions personals.

• El relativisme, proposa no prendre partit per cap opció. Davant la complexitat de camins, millor no implicar-se massa. La realitat és massa complexa com per saber què està bé i què està malament. Dins el relativisme s’hi situarien dues corrents:

• El neo-romanticisme que defensa la prioritat del sentir sobre el pensar, i de la sensació sobre la reflexió.(2)
• Les filosofies new-age que defensen el retorn als valors de l’antigüetat, i a les creences màgiques, sobretot la creença en la sort i el destí com a més poderosos que l’acció humana (la deesa Fortuna dels antics). Savater ens adverteix del perill de caure en creences màgiques o supersticions, abandonant l´exercici de pensar (3).

• La il·lustració. Afirmen que el futur està en les nostres mans, que no tot val per igual i que la situació dels exclosos no permet defugir el compromís amb la justícia. Diuen que la raó (per damunt dels sentiments i els impulsos) uneix a les persones i els permet dialogar. Són les ètiques del diàleg. Creuen que vivim un moment de transició i que depèn del que facem el món podrà avançar o no. Que la desaparició del consens ètic és una oportunitat per a buscar noves fòrmules d´educació ciutadana que ensenyin als joves a fer ús de la llibertat per a millorar la convivència ciutadana.

(1) J.A. Marina, Aprender a vivir, Ariel, 2005, pàgina 183, op.cit.
(2) Vegeu com exemple la publicitat de DOLCE GABANNA
(3) Savater, F, Invitación a la ética, Anagrama, Madrid, 2002:
El inconsciente se ha visto ascendido a lo absurdo. La verdad es que es más interesante, más arriesgado y difícil el orden que el desorden, la verdad es que lo asombroso y mágico es la conciencia, no el inconsciente. No es aceptable que el inconsciente se presente como la realidad más profunda. En el ámbito del saber lo más profundo es aquello que puede dar cuenta de lo otro y de sí mismo; tal es el caso de la conciencia. La decisión y el proyecto son más profundos que los arrebatos institivos (...) Hay más profundidad en la voluntad que en el instinto. La profundidad está allí donde el hombre compromete más de sí mismo, cuando entran en juego sus más altos poderes: inteligencia, voluntad y dominio.